Literatura trobadoresca

POESIA TROBADORESCA

Els poetes que integren la lírica provençal des dels segles XII i XIII, entre els quals es confonen els naturals del migdia de les Gàl·lies amb italians i catalans, són anomenats trobadors. El nom de poeta era reservat a aquells que componien en llatí; i el de trobador s’estengué a les altres llengües per designar els autors de les poesies cultes en llengua vulgar.
El trobador no tan sols redactava el text, o lletra, de la poesia, sinó que també componia la música amb la qual aquella havia d’ésser difosa per mitjà del cant. Aquesta necessitat de compondre musicalment exigia al trobador una elevada formació i una especialització determinada. La rígida tècnica poètica tampoc no permetia les improvisacions.
El trobador, des del moment que havia d’aprendre el seu ofici poètic i vivia mercès a ell, era un professional de la literatura. El trobador, només pel fet d’ésser-ho, així que reunia certs mèrits literaris i aconseguia prestigi, adquiria una categoria que li permetia d’ocupar un lloc a les corts, aconsellar els grans senyors, portar a terme ambaixades i participar en altres empreses, com les croades d’Orient.
A Catalunya, entre d’altres destacaquen Guillem de Berguedà i Cerverí de Girona, dit també Guillem de Cervera.
[Extret de Martí de Riquer, Antoni Comas, Joaquim Molas, Història de la literatura catalana (Barcelona: Ariel)]

• L’AMOR CORTÈS

Entès com un vassallatge feudal al servei de la dama, l’amor cortès constituí una original aportació de l’edat mitjana a la cultura del món occidental, puix que els seus esquemes haurien estat impossibles per al pensament llatí clàssic. D’acord amb aquesta concepció feudal, la dona és tractada de midons (meus dominus, ‘el meu senyor’) i el poeta s’anomena a si mateix om (‘home’), és a dir, vassall. El mot servir (actitud del vassall respecte al senyor) adquireix el sentit de fer la cort a l’estimada. L’enamorat, igual que l’aspirant a cavaller, ha de passar per les diferents etapes de l’aprenentatge: començarà, doncs, com a tímid sospirant (fenhedor); s’atrevirà, més tard, als precs (pregador); passarà a l’estadi d’enamorat (entenedor), i, si arriba al grau de drut (‘amant’), aconseguirà, potser, de merèixer el gardon (‘premi’, ‘guardó’). La dona a la qual el poeta s’adreça és necessàriament noble i casada; l’amor, per tant, esdevé adulterí.
[Extret d'Enciclopèdia Catalana]: Si voleu saber-ne més feu un clic damunt de link de la publicació.

Ramon Llull

Bernat de Ventadorn

Bernat de Ventadorn, Quan veig l'alosa aletejar

"... els trobadors gaudien d'un gran prestigi, tenien una sòlida formació retòrica i musical, i eren ben considerats en l'estratificada societat feudal. (...) Guillem de Peitieu (1071-1126) va ser el primer trobador occità i el més representatiu de la primera generació de trobadors. Posteriorment destacaren Jaufré Rudel, Marcabrú, Cercamon, Bernat de Ventadorn, Giraut de Bornelh i Arnautz Daniel. També hi va haver dones trobadores, trobairitz en occità, com la comtessa de Dia i Azalais de Porcaraigues. De trobadors catalans n'hi ha documentats vint-i-quatre. Els més rellevants, contemporanis dels trobadors occitans, van ser Guillem de Berguedà i el rei Alfons II. Al segle XIII destaquen les figures de Guillem de Cabestany, Huguet de Mataplana, Ramon Vidal de Besalú, Ceverí de Girona i Jofre de Foixà".

Roser Armengol, Literatura Catalana. Matèria de Modalitat. Castellnou edicions, Barcelona 2009.


Probablement, la peça més famosa de tota la tradició trobadoresca sigui aquest "Can vei la lauzeta mover", de Bernat de Ventadorn, en versió d'Alfred Badia, "Quan veig l'alosa aletejar", (de l'antologia d'Ed. 62, col. MOLU, vol. 14. Poesia trobadoresca, Barcelona, maig de 1982).

"Quan veig l'alosa aletejar..."

I
Quan veig l'alosa aletejar            
joiosa al raig matinador,
com defalleix i es deixa anar,  
que el cor li vessa de dolçor,
tan gran enveja m'ha copsat
d'aquell ocell que veig joiós,
que em meravell que el cor, dardat,
pel gran desig, no en resti fos.

Contemplar el vol lliure i joiós de l'ocell, de bon matí li provoca un sentiment d'enveja ja que ell, contràriament, és presoner d'un amor que el fereix, té el cor dardat, travessat per una sageta, una fletxa, com les que llança cupido/eros, la passió és com una flama , " em meravell que el cor no en resti fos" que  el crema interiorment. II

Ai las, que poc que sé d'amar,
tant que me'n creia sabedor!
Perquè d'amar no em puc estar
la qui no sap raó d'amor.
Roba el meu cor, que es furt malvat,
i el cor del món i el seu, tots dos,
i fuig, deixant-me, en soledat,
desigs ardents, cor anhelós.

Se'ns presenta com una persona inexperta en l'amor, ja que la persona de qui s'ha enamorat, li ha robat el cor, és el tòpic del lladre d'amor, i no l'ha correspost sinó que l'ha deixat. Per això se sent sol i pateix.
 
III
Senyor de mi no só d'ençà
d'aquell instant enfollidor
que em va deixar sos ulls mirar,
mirall plaent de gran claror.
Oh mirall, des que m'hi he guaitat,
m'he mort endintre sospirós,
car endinsant-m'hi, m'hi he ofegat,
així en la font Narcís formós,


Els ulls , la mirada, el tòpic de l'amor a partir de la primera visió, l'amor a primera vista.  Una altra vegada insisteix que  aquest amor no correspost li provoca sentiments  de follia, bogeria de l'amor, i d'angoixa  ja que té la sensació d'ofegar-se, l'apropa a la mort, en els seus ulls convertit en el mirall d'aigua on el Narcís  de la mitologia va ofegar-se en voler-se besar ell mateix.IV

Dames que em feu desesperar
ja no em tindreu per defensor,
que si us solia perdonar
ara heu perdut el meu favor.
Veig que cap dama no m'ha aidat
davant la qui em forneix dolors,
car totes sou en falsedat
iguals a infondre les llangors.

El seu desengany el generalitza envers totes les dones, a les qual s'adreça, tractant-les de dames, ja que parlem d'una poesia cortesana. V
La meva dama advera pla* certament
que és dona, cimbell** traïdor;**1 m. [LC] Ocell o altra cosa que es posa al cim d’un pal i, fent-lo moure, serveix per a atraure els ocells.
oblida el que ha de desitjar
i fa allò que és ofenedor.
Caigut avall, so malfadat m 1
com foll que es llança als xucladors*** Lloc a la mar, en un riu, etc...en què els objectes flotants són xuclats o atrets cap al fons.
De massa enlaire que he pujat
ara em fereix un fat irós.

En aquesta  estrofa apareix el tema del destí, el fat, que l'ha portat a ser desgraciat, a tenir mala sort. Qualifica la forma d'actuar de la dona que no el correspon de traïdora, i la compara amb un parany que es fa servir per atraure ocells. 
Reforça els tòpics referits a l'amor que el fan tornar boig i  el porten al sentiment de suicidar-se  per amor.

VI
De pietat ja no n'hi ha
-jo mai no en fui coneixedor-
car qui l'hauria de servar
no en té pas gens. Qui en té, Senyor?
Oh, quina estranya crueltat,
deixar que em mori, dolençós,
orbat* de bé i de pietat, *cec
sense l'ajut d'ella, amorós!
En aquesta estrofa, adreçant-se a déu, ens  qualifica la dama com impia, sense pietat i cruel, no és capaç d'ajudar-lo i el deixa morir patint.

VII
Puix que no em val plorar o pregar
ni el dret que tinc pel meu dolor,
i el meu amor és ben en va,
ja no li faig cap més llaor.
M'allunyo d'ella, ja he finat*,mort
m'ha mort i marxo malmirrós *ve de mal- i mirrós, vol dir tractat amb mirra i vol dir amb aspecte cadavèric. Sinònim: taciturn
no sé pas on, exiliat
de sa volença, entre foscors.

Dóna per inútils el seus mots, els seus plors i la seva declaració d'amor a la dama , decideix allunyar-se'n i declara la seva mort poètica. 

VIII
Tristany, si res no us he donat,
és perquè fujo, corcuitós* precipitadament, de pressa,
d'amor i joia bandejat*, com un malfactor que han cridat en un ban
deixant camí, a exili ombrós.

En la tornada s'adreça a Tristany, cavaller, que en la llegenda duu Isolda a casar-se amb el rei Marc, i que a causa d’un filtre resta perdudament enamorat d’ella. Descoberts els amants pel rei, Tristany és ferit i mor poc abans que Isolda el visiti per darrera vegada.... Tanmateix segurament aquest Tristany a qui s'adreça és el pseudònim amb què es coneixia un altre trobador de l'època. Se'ns presenta ell mateix fugint pràcticament com un  malfactor, el que ara diríem un delinqüent, cap a la foscor
 (Versió catalana d'Alfred Badia)

Notícia de Bernat de Ventadorn

"Segons la tradició antiga, Bernat de Ventadorn (...1147-1170...) és fill d'un servent i una fornera del castell de Ventadorn; es forma literàriament en l'ambient culte que li proporciona el senyor, poeta ell mateix, i després, esdevingut trobador i enamorat de la mestressa, és enviat a l'exili.
(...)
Bernat de Ventadorn és un dels grans trobadors clàssics (...) i de tots ells és qui ha estat més valorat per la crítica moderna: la seva vena poètica és d'un sentimentalisme apassionat i dolençós que, llegit a la romàntica, pot fer molt efecte.
(...)


Mètrica:

Quan / veig /  l'a / lo / sa__ a/ le / te /jar             8 (a)
jo / io / sa __al / raig / ma / ti / na / dor,             8(b)
com / de / fa / lleix / i__ es / dei / xa__ a / nar,  8 (a)
que__ el / cor / li / ves / sa / de / dol / çor,         8 (b)
(...)